Tomasa del Real

El reggaeton no es machista. Y ellas te lo demuestran.

Tomasa del Real, Tremenda Jauría, Ms. Nina, Becky G… Una oleada de voces reivindican que perrear no está reñido con el feminismo.

“Siempre me dan lo que quiero / Chingan cuando yo les digo / Ninguna me pone pero”, rima Maluma en “Cuatro babys”. Sus polémicas canciones son una muestra del machismo y la misoginia imperantes en el reggaeton. Pitbull, Daddy Yankee, Don Omar, Wisin… El que se ha convertido en el género más popular de las últimas décadas ha estado abanderado eminentemente por nombres masculinos. Ellos son los que recogen los premios; ellos, los que más ingresan; ellos “son” el reggaeton. Hasta que llegaron ellas y dieron la vuelta al género (nunca mejor dicho).

Las mujeres siempre han estado presentes en el reggaeton. Aunque en sus inicios, y aún hoy en día, fueron invisibilizadas, censuradas o reducidas a unas caderas que se sacuden o a un coro que susurra “Ay papi”, muchas de ellas lucharon contra este imaginario popular discriminatorio, impulsando y transformando el género.

Nos guste o no, el despertar feminista ha llegado al mainstream y, por contagio, al reggaeton. Esta explosión ha propiciado una mirada crítica sobre el género, que no deja de parir artistas y temas que reivindican el empoderamiento de las mujeres. Esta nueva oleada tampoco hubiera sido posible sin el trabajo de las primeras reggaetoneras, que se cansaron de que los hombres hablaran de lo que quieren las mujeres y empezaron a cantar sin tapujos sobre sus deseos.

Continua llegint

Arbatax

Fragole acabades de collir. Frego amb la llengua la seva pell rugosa.

Te casolà en ampolles d’Aperol.

El vent m’eixuga la pell, hi apareixen escates de sal. Onatge i oratge. Crits i converses en aquesta cançó que anomenen italià.

Una terrazza, una llotja privilegiada. Cau el sol, tenyeix l’horitzó. Un record llisca galta avall. Me l’empasso. És salat.

El mestral encara xiula. Em sento lleugera. Tanco els ulls, omplo els pulmons i m’hi deixo emportar.

La cursa

Barcelona_-_Estació_de_Diagonal-Provença_(7482518534)

Aquest és un relat molt especial. Jo tenia 15 anys. La professora de Llengua Catalana ens va encarregar una redacció de temàtica lliure, com a excusa per treballar els tipus d’oracions. Vaig decidir narrar una de les meves rutines diàries.

Aquest és el resultat. No n’he tocat ni una sola coma.

Tres, dos, u… Les portes del vagó s’obren per donar pas a una cursa cap a l’ascensor per part de tots els ocupants del tren. Estudiants, executius disfressats amb vestits, nens amb les seves motxilles i un seguit de personatges estrafolaris propis de les ciutats cosmopolites competeixen per entrar en el primer ascensor lliure i s’avancen constantment. Davant d’aquest espectacle, mai puc evitar un petit somriure. Sovint jo també participo en la seva cursa però, normalment, m’agrada observar aquests atletes frustrats que lluiten per un premi tan absurd com el primer lloc en un ascensor estret. Si no m’uneixo a la competició, em distrec comentant la jugada: “En primera posició, pel carril esquerre, l’home del maletí avança a grans gambades, seguit de l’anciana de paraigües florejat, que s’acosta al líder de la cursa perillosament. Sembla que l’anciana l’ha aconseguit avançar, propinant a l’home un innocent cop de paraigües…”

És irònic constatar que, malgrat la ferocitat dels corredors, tan bon punt aquests aconsegueixen encabir-se dins l’habitacle, inicien un silenci anguniós, acompanyat de mirades al sostre o a la resta dels ocupants. Sovint aquest silenci és trencat per la música d’algun jove o pel diàleg d’una parella d’amics, ara d’interès públic, mentre els corredors recuperen forces per a la següent etapa de la cursa: les escales mecàniques. Comença un nou compte enrere…

Esmorzar amb diamants

breakfast-at-tiffanys1

“Oh no, una altra tenda que malvèn pòsters amb el meu ‘jeto’.”

Aquesta crítica forma part de la secció l’Advocada del diable, emesa dins La casa de vidre, el programa de cinema de Sants 3 Ràdio.

En el judici del poble contra ‘Esmorzar amb diamants’ crido a declarar tres vells coneguts testimonis: el senyor ‘final feliç’, la senyora ‘adaptació amb autor descontent’ i el sempre estimat ‘efecte fan’, qui, en aquest cas, ve acompanyat del fenomen batejat com a ‘cuquisme exaltat‘.

L’adaptació amb autor descontent

Abans que una pel·lícula ensucrada de diumenge de ressaca, ‘Esmorzar amb diamants’ és una novel·la de Truman Capote (1958) que ens narra la història d’una noia de Texas que sobreviu a Nova York gràcies a les seves relacions amb homes adults adinerats. I tot i que Capote va participar en el guió, l’adaptació que Blake Edwards va dirigir és molt més suau i dolça. Dedueixo, senyoria, que el toc “Hollywood” no només va obligar a redefinir alguns personatges sinó que també va afectar de manera irremeiable al to general de la pel·lícula.

Continua llegint

Amélie o el cuquisme exaltat

amelie1

Aquesta crítica forma part de la secció l’Advocada del diable, emesa dins La casa de vidre, el programa de cinema de Sants 3 Ràdio.

Què passaria si buidessis una capsa de sacarina, en trinxessis totes les píndoles i les esnifessis ben fort? Si en desconeixes la resposta, segurament és perquè encara no has trepitjat el Primavera Sound però també perquè no t’ha passat mai pel cap fer una pel·lícula com Amélie.

Sóc conscient que aquesta crítica pot ferir sensibilitats d’una part important de la població femenina i també d’una part gens menyspreable del públic masculí. Proveu a fer una enquesta casolana prenent com a mostra amics, amigues, coneguts i conegudes i comprovareu que Amélie té molts motius per ser adorable però en té molts més per ser odiada. No existeix un terme mitjà o l’adores amb bogeria, tens les parets folrades amb pòsters d’Audrey Tautou i a casa teva només sonen els violins de Yann Tiersen, o li tens una tírria que t’ha portat a desenvolupar una intolerància severa als gats, les fotografies de fotomaton i els gnoms de jardí.

Perquè si hi ha alguna cosa pitjor que una pel·lícula considerada de culte i posada a l’atapeït altar de les pel·lícules sobrevalorades, és el gruix de fans incondicionals que genera. Així doncs, perquè agrada tant Amélie?

Continua llegint

Boyhood o el hype superlatiu

boyhood2

Aaaah sóc tan vintage!

Aquesta crítica forma part de la secció l’Advocada del diable, emesa dins La casa de vidre, el programa de cinema de Sants 3 Ràdio.

Aquesta secció busca redimir a aquells esperits perduts, desconcertats i que se senten incompresos. Però vull dir que va especialment dirigida a tots aquells que us amagueu o avergonyiu de rajar d’una peli per por a quedar malament (sé que en sou molts).

Sovint passa quan aneu al cine us agrada rodejar-vos dels vostres amics culturetes preferits. Així, porteu tota la família hipster al complet: abuelo vermut, abuela croché, papá pitchfork…Tots ben peludets (fins i tot l’àvia). En sortir de la sala tothom es desfà en elogis: quina obra mestra! Sens dubte una de les millors pelis de l’any, té com aires de Truffaut, no? Mentrestant, tu per dins, penses: doncs a mi m’ha semblat un cagarro espectacular! Però t’ho calles, perquè penses: si aquests estan masturbant-se amb Cahiers du Cinema, potser sóc jo qui dec estar equivocat/ada.

Doncs no, amiga (o amic). L’advocada del diable ha arribat per defensar les presumptes causes perdudes, com la teva. En definitiva, si sou d’aquells que gaudiu tant com jo practicant aquest esport olímpic tan maco i tan nostrat com és el de portar la contrària (perquè sí, per tocar una mica els collons), sigueu molt benvinguts; perquè aquest és i serà el vostre espai.

I per estrenar-me com déu mana, que millor que desmuntar la pel·lícula hipster de l’any? Sí amics, avui rajem de Boyhood.

Continua llegint

Arriba “Barcelona Extreme Survival”, el videojoc per al barceloní emprenyat

GameOver Trias

Pantalla de “Missió no acomplerta” del videojoc català

 

Celebrat a Austin, Texas, el festival SxSW s’ha convertit en un referent de la música, el cinema independent, les tecnologies emergents i el hipsterisme de postal en general. Entre les propostes en el sector del gaming, enguany destaca el “Barcelona Extreme Survival”, un videojoc amb segell català i ambientat a la ciutat comtal.

L’objectiu del joc: completar totes i cadascuna de les missions assignades en diferents itineraris al llarg de la ciutat i fer-se amb la mitològica T-10 d’or, l’única amb viatges il·limitats per l’eternitat. Però, arribar al preuat tresor no serà una tasca fàcil, el jugador ha d’enfrontar-se als perills i obstacles més autòctons de can fanga. Yuppies en monopatí, rollers (Compte! es multipliquen com Gremlins de nit!) o Bicing-psicòpates són alguns dels enemics que posaran a prova la destresa dels jugadors.

Amb un comptador de vides integrat dins el sistema tarifari, el jugador acumularà viatges en la seva T-Vida a mida que supera i desbloqueja les missions. Aquestes inclouen tot tipus de proves, dissenyades per fomentar diverses habilitats. Entre aquestes destaquen sobreviure al transbord de Passeig de Gràcia, practicar els reflexos jedi esquivant voluntaris de les ONGs o aconseguir vides extra fent “tir a la coloma” a Plaça Catalunya.

Continua llegint

Pilar Rahola tindrà una col•lecció pròpia a “La Tienda de Lolín”

Rahola600x400

La coneguda firma tèxtil “La tienda de Lolín”, dirigida especialment a àvies, sogres i tietes petoneres, ha decidit fitxar Pilar Rahola com a imatge per la seva campanya de primavera 2015.

La mediàtica popular periodista no només es suma a la última tendència de ser la imatge d’una marca de moda, sinó que també n’ha dissenyat una col·lecció, batejada amb el seu propi nom. Entre les peces que conformen aquesta col·lecció destaquen articles com les calces amb un reforç especial per a cagar-se bé en tothom o les samarretes sobiranistes amb regatera XXL i push-up. Segons afirma la mateixa Rahola, aquestes calces estan disponibles en diferents estampats i colors, per exemple, amb el logotip del diari La Razón. Rahola ha declarat estar especialment orgullosa de la línia de samarretes sobiranistes, que ella mateixa ha dissenyat. Aquestes samarretes inclouen il·lustracions d’Artur Mas, concretament dues, situades a l’alçada dels pits, “per portar al president ben a prop del cor”, ha afirmat emocionada la periodista.

“La Pilar és la nostra Adriana Lima” ha afirmat la gerent de la tenda de Sants, on aquest matí s’ha presentat la col·lecció. “Si em cridessin a mi per la campanya de Desigual, ja veuries tu com vendria moltes més bosses que aquest secall amb potes” – ha bromejat Rahola. En declaracions a aquest mitjà, Josep Cuní ha declarat ser un fidel admirador de la col·lecció Pilar Rahola i ha confessat que hi entra sovint, perquè “el caixmir és quelcom que em fa perdre l’oremus”.

Sant tornem-hi

Diuen, de la nostàlgia, que és un fitxer que elimina les asprors dels bons vells temps. És ben probable que així sigui. Deliberadament, i gaudint de la caiguda, sovint m’hi deixo engolir. Com aquesta nit, en entrar a la que un dia fou la meva habitació. M’envolta un caliu conegut, mentre recorro l’espai amb la mirada. L’acabo fixant en un llit que, ara empetitit, fa d’aquesta estança un record a escala. Ni tan sols les velles “males” costums han canviat.”Brrr, un altre cop el router apagat!”; el bany, que competeix en netedat i ordre amb els d’exposició d’IKEA, i un pare altament patidor que s’assegura que he deixat la porta ben tancada. Ja començo a entonar la cançó del barrufet rondinaire, quan ell es deté davant el llindar de la seva habitació, a tan sols unes passes de la meva, i em saluda silenciosament però amb efusivitat, tot sacsejant els braços. Vull enfadar-m’hi per no haver vingut a fer-me un petó però la tendresa de l’escena em deixa somrient, molt després que ell desaparegui en la foscor.

Welcome! Bienvenidos! Benvinguts!

Seré breu. Perfecta excusa amb què es defensen els que estàn a punt deixar anar una llosa verbal. Desconec si el primer en enunciar aquest sintagma també volia justificar-se anticipadament però, avui, en aquest humil espai, faré honor al seu sentit primari. Sigueu doncs benvinguts al meu blog, on podreu llegir tot allò que m’inquieta, m’envolta i que m’agrada crear.

Seré breve. Excusa perfecta con que se defienden aquellos que están a punto de soltar una losa de verborrea. Desconozco si el primer individuo que enunció este sintagma también quería justificarse anticipadamente pero hoy, en este humilde espacio, haré honor a su sentido más literal. Sed pues bienvenidos a mi blog, donde podréis leer sobre todo lo que me inquieta, me rodea y me gusta crear.

I’ll be brief. The perfect excuse that those who are about to stone you with a speech will use in their defence. I do not know if the first one to enunciate this phrase also sought an early justification. Anyway, today, in this humble space, I will honor its most literal sense. So, welcome to my blog, where you can read anything that worries me, surrounds me and I enjoy creating.